Ateneu Igualadí de la Classe Obrera random header image

L’Ateneu era una festa, de tots. Crònica d´una entitat igualadina

| Cap comentari

L´Ateneu era una festa, de tots

El 23 d’agost de 2016. la Passacalle( passada en la vigília de la Festa Major d’Igualada) va fer parada davant el balcó de l’Ateneu Igualadí. Les comparses i colles del folklore igualadí homenatjaren a la junta de l’entitat com no ho havien fet mai. Faig esment aquest fet, en primer lloc, perquè en els seus inicis l’entitat es mostrava molt reticent a les mostres del patrimoni de la ciutat, fins i tot un dels seus presidents consideraren els balls de la ciutat com una mostra decadent de la tradició. En segon perquè la fundació de l’entitat coincideix amb la Festa Major de l’entitat. Els aniversaris i actes programats (sarsueles, teatre, jocs florals, balls de societat, etc..) contraprogramaren fins als anys 30 les processons, els passacarrers, les vespres i tots aquells actes organitzats per l’Ajuntament o l’església.

Bé, una vegada feta aquest aclariment, cal anar a l’últim dia de la Festa Major de 1862 per trobar l’acte de fundació de l’entitat. El Cafè del Pardalet, taverna popular de la ciutat, acolli la trobada d’una colla de 4 teixidors decidits a crear un centre instructiu i recreatiu pels treballadors de la ciutat. La taverna, el cafè, la rerebotiga, el pati de la fàbrica són a més dels espais de socialització masculina fins al 1850, el teló de fons o l’espai mític de fundació de bona part de les entitats de Catalunya.

L’Ateneu Igualadí neix- emmirallant-se en les entitats barcelonines-, en un context on la ciutat es troba immersa en una important crisi econòmica, marcada pel desig d’un ferrocarril, una manca d’inversió en la indústria que anys enrrere havia sigut el motor de la Catalunya central. Lluny de trobar-nos però amb una Igualada apagada, la ciutat de la segona meitat del segle XIX es troba immersa en un estat d´hipersociailització de tots els estaments de la societat. Associar-se, associar-se davant els interessos de classe, davant la necessitat d’instrucció o simplement de divertiment.

Comptabilitzem en el període 1860-1900 fins a 18 entitats en una ciutat que a les darreries del XIX, pateix un descens d´habitants i no arriba als 10.000 habitants. Per la burgesia, el Casino del Recreo, el Foment, el Cercle Mercantil. Pels obrers els coros, el Centre Catolich d’Obrers, les cooperatives. Hom pot trobar un espai de reunió i trobada- els homes- a les darreries d’aquest segle. Totes aquestes entitats disposaren d’espais amb teatre, cafè, sala de reunions, etc… I en mig d´aquesta ciutat que aixeca centres i casinos, l’Ateneu esdevé el centre de divertiment, d´instrucció i de cultura però especialment de modernitat. Termes com esperanto, laïcisme, cinematògraf entren a la ciutat per l’Ateneu. Si bé que l’entitat es declara en els seus estatuts apartidista, no podem obviar en el context polític i social de l’època que l’Ateneu fos per excel·lència el cau del republicanisme o el catalanisme de la renaixença, lluny però d´esdevenir el centre de resposta de   l’obrerisme igualadí enfront dels industrials, l’Ateneu fou un espai de fraternitat ”utòpica” d’obrers i burgesia, un espai socialment heterogèni.

La verticalitat social de l’Ateneu es pot constatar des del seu origen. A l´origen mitificat dels 4 teixidors i un mossèn al voltant d’una taula del Cafè del Pardalet i hem de sumar rapidament- des del 28 d’Agost de 1862- l’adscripció i subscripció a l’entitat de professionals lliberals, empresaris i autoritats. I és segurament gràcies a aquesta confraternitat utòpica- en un context de conflictivitat social constant- que l’Ateneu Igualadí pogué desenvolupar la seva activitat. A les millores dels estages, a la construcció d´edificis, hem de sumar l´aparició de seccions fixes i l’orgull de l’entitat: L’escola, referent en la implantació de les noves corrents educatives en el nostre país.

Però quina va ser la sort que van córrer les altres entitats de la ciutat? Dèiem que l’Ateneu pogué sobreviure amb més o menys glòria- segurament amb molta més glòria- fins al 1939. Paral·lelament, en el primer terç, del segle XX foren molts els centres i entitats que desaparegueren,, es reconvertiren, o s´unificaren durant aquests anys. De la vintena de centres que comptabilitzàvem en les últimes dècades del XIX, i que associaven a una tercera part de la població igualadina,només 5 arribaren al 1936. La necessitat de suport mutu entre obrers, la conflictivitat
en augment, la resistència a la dictadura de Primo de Rivera, o el republicanisme es vehicularen al voltant dels centres i partits estrictament polítics. Mentrestant la burgesia de la ciutat, agrupats al voltant de la Lliga, els cercles monàrquics o carlistes continua divertint-se en les tertúlies i els balls de societat del Cercle Mercantil.

Els anys 20 i 30 sons l’època daurada de l’Ateneu Igualadí. No exempta de crítiques i polèmiques, per l’entitat passen cada dia centenars de persones: des dels alumnes de les escoles, els assistents a cursos i conferències, els senyors de les tertúlies, esportistes, etc.. És l’època de Lorca al pati de butaques, els balls de carnaval, les batalles de conffeti o els joves de la secció excursionista. Qualsevol iniciativa té sortida a l’Ateneu, qualsevol s´hi sent a casa seva. Curiosament trobem entre els socis dels anys 30 persones- les dones tenen consideració de sòcies des d’uns anys abans- que per família són tradicionalment lligats a partits que van des de la tendència monàrquica fins l’anarquisme. I tot això fou finit el 22 de gener de 1939 quan les tropes franquistes entren a la ciutat. El Hall de l’Ateneu passa a ser presidit per un retrat del General Franco, la façana és pintada amb motius al·legòrics franquistes i l’Ateneu passa a denominar-se Centro Nacional. Aquells que abans de la guerra escrivien columnes en diaris conservadors calumniant l’entitat són avui membres de la junta gestora nomenada per l’Ajuntament Els ateneistes d’abans de la guerra( molts) no tornaran a pisar l´entitat fins dècades després.

La vida d’entitat, els centres i cercles que convivien a la ciutat fins al 1939 són clausurats en gran part. No hi ha espai per l’associacionisme. El Centro Nacional passa a ser un casinet amb teatre per sarsueles, cinema i actes d’exaltació franquista. Les escoles, que abans de la guerra foren exemple i referent, són ara aules de formació d’adults i menjadors de caritat. La biblioteca i arxiu de l’entitat dormen en diposit en casa d’algun soci. A mitjans dels 50 les iniciatives de l’associacionisme es resguarden sota el paraigües de l’església i els clubs esportius. La burgesia industrial continua divertint-se en el Mercantil, si bé les seves festes i actes no tenen la brillantor d’abans de la guerra. La Cooperativa La Victoria- avui Teatre de L’Aurora- esdevé una mica l’hereu de l’Ateneu de la mà de Salvador Riba, ateneista d’abans de la guerra.

Amb l’arribada de les masses d’immigració provinents d´Andalusia i Extremadura i noves pràctiques i costums de l’oberturisme dels 60, els costums canvien; Els balls particulars, els cinemes cinemascops, les vacances a la platja, o el televisor fan innecessàries- almenys aparentment- la necessitat d’associar-se, de participar de la comunitat en clau de cultura. Les entitats encara existents- principalment Casino Foment i Cercle Mercantil- comencen una decadència que els portaran pràcticament a la desaparició als anys 70. Malgrat tot, i sense poder parlar d´una entitat que esdevingues l´hereva plena de l´Ateneu, l´esperit perdura. Iniciatives com les conferències de Lacetània, els cursos d´Òmnium o la proposta pedagògica de l’Escola Mogwli semblen mantenir encesa la flama de l´Ateneisme. A mitjans dels 70, pocs són els que recorden l’Ateneu d’abans de la guerra. Tot i així, l’assemblea de socis del Centro Nacional decideix retornar el nom original a l’entitat. Sense ser l’Ateneu d’abans de la guerra, l’entitat recupera la denominació original i tímidament inicia el procés cap a la recuperació plena .

Les primeres eleccions democràtiques porten la recuperació plena de l’entitat i la reobertura de les escoles de l’Ateneu no sense dificultat. Al gruix de deute del Centro Nacional si suma les despeses de la reobertura. La socialització de l’igualadí però comença a centrar- se en l’entitat. L’Ateneu amb els anys ha esdevingut entitat d’entitats, l’espai d’acollida amb perfil propi per la cultura de la ciutat. Tant, que aquells balls que un dia foren criticats per un president- Serra i Constansó- avui ballen front al balcó de l´entitat i assajen al pati de l’entitat.

                         

 

Pau Duran i Moreno (Igualada, 1989)
Graduat història UdG

Article publicat a la revista Ateneus Núm. 18 / juny 2018  Federació d’Ateneus de Catalunya



Deixa un comentari

Camps obligatoris *