'Once Upon a Time' in Músiques de Butxaca: Roser Monforte Trio

Quico Tretze, nou membre de la junta i programador del Músiques, va anunciar que aquesta pròxima temporada es posarà en marxa el 2023 i apostarà tant per l’eclecticisme musical com per la visibilitat del talent local, per continuar donant pas al trio de jazz format per la saxofonista Roser Monforte, el guitarrista Pau Mainé i el bateria Jordi Pallarés, els encarregats de fer inoblidable aquesta celebració inaugural.

La silueta dels tres músics, amb l’impressionant pati de butaques del teatre a la seva esquena, va dotar al concert d’un aura particularment cinematogràfica des del primer moment, adjectiu que no va fer més que intensificar-se amb els dos temes amb que el trio va començar l’espectacle: l’introductòria Once Upon a Time (un títol que, per cert, també fascinava al llegendari cineasta italià Sergio Leone) i la frenètica Horses, enllaçades per un galopant solo de bateria de Jordi Pallarés, la primera advertència que ens trobàvem davant d’un músic extraordinari. La confirmació, a la que s’hi van sumar els seus companys, va arribar amb l’exòtica Tana, una peça dominada per un repetitiu i veloç riff de saxòfon de la Roser Monforte, reminiscent d’alguns dels més icònics i tropicals temes de John Coltrane, mentre el Jordi seguia fent pura percussió a la bateria; però també per la contundència dels acords rítmics amb què el Pau Mainé no parava de castigar la seva guitarra. El moment àlgid va a arribar amb un espectacular solo del saxo de la Roser, que, en els últims compassos, semblava que estigués a punt de cobrar vida i escapar-se entre les seves mans, per tornar, de nou, al riff principal i tancar el cercle.

En aquest punt, la líder del conjunt va voler comparar el jazz amb l’aspecte d’un pop: un cap del que surten moltes potes. Encertadament, va definir la seva música com un tipus de jazz centrat en explorar sonoritats, objectiu que va quedar demostrat amb els següents temes: Absents, una peça dedicada “als que ja no hi son” i, de nou, decididament cinematogràfica, com si fos la música d’una melancòlica i oblidada pel·lícula noir; Cosmic Dancer, ciència ficció sonora, ambiental i al·lucinada, amb la que no vaig poder evitar pensar en la sèrie d’animació Cowboy Bebop, un anime molt vinculat tant al jazz com als referents cinematogràfics; i Orisha, el moment més experimental del concert, amb una introducció fantasmagòrica de música concreta que va donar pas a la que podria ser la banda sonora d’una pel·lícula de terror de vudú i zombies dels anys 40. El trio va rematar amb Distorsionats, el tema més enèrgic de la nit, on els músics van donar via lliure a la seva faceta més fusió i on la seva compenetració i virtuosisme van quedar patents.

Així va acabar el calidoscopi de paisatges sonors que va ser el concert, però aviat es va evidenciar que el públic no n’havia tingut prou: els aplaudiments no van parar fins que el conjunt va tornar a l’escenari per interpretar un delicadíssim bis que va sonar com una dolça i necessària coda. Com va anunciar la Roser, la composició del guitarrista Pau Mainé pren el seu nom de la pel·lícula sense diàlegs Baraka, una peça que, en efecte, parla per si sola, amb una subtilesa i expressivitat, per part de tots els músics, exemplar.

David G. L.