Evoéh: clàssics immortals de fa 1000 anys

… des de les cançons d’autor i les versions amb sabors brasilers i cubans de Mel Semé, passant per l’indie íntim i minimalista de Le Nais, fins a arribar al concert que ens ocupa, el duo Evoéh, dos músics amb un clar compromís amb la música de tradició oral sefardita, gallega i catalana, i amb la poesia reivindicativa.

Només amb aquesta informació ja es podia intuir que es tractava d’una ocasió encara més especial de l’habitual, potser més exigent i, definitivament, no per a tothom, però indubtablement única. Tots aquests prejudicis van quedar dissipats amb la naturalitat de l’Ariana Barrabés i del Jesús Olivares, que es van presentar i van deixar clar el to amable i didàctic del concert abans de passar a interpretar algunes cançons amb quasi 1000 anys d’antiguitat. La veu impol·luta i la forma de frasejar i jugar amb paraules de l’Ariana, moltes vegades d’idiomes familiars, però desconeguts per gran part del públic; va evitar que ningú perdés l’atenció en cap moment. Una expressivitat que, sumada a la interessantíssima i precisa informació contextual, cultural i històrica, que l’artista proporcionava abans de cada cançó, va aconseguir que tothom continués amb una facilitat enlluernadora el significat de cada una d’elles. I encara no he dit res del Jesús, un músic clarament disciplinat i molt virtuós, que va alternar entre la familiar guitarra; el seu parent més llunyà, l’ud o llaüt àrab; i la més aventurera kora, una mena d’arpa africana sense trasts, feta amb una carbassa a tall de caixa de ressonància, recoberta de pell de cabra. Totes aquestes cordes, amb un exotisme més o menys exuberant, depenent de la combinació d’instrument i origen de la cançó, no van deixar de tenir un so familiar per a tots els assistents, ja que tot remetia a la forma més moderna i popular que va néixer de la influència de tota aquesta música de l’antiguitat: el flamenc. Però no ens equivoquem, Evoéh no van arribar a tocar cançons flamenques en cap moment, sinó una música tan incrustada en les arrels d’aquesta tradició ben propera a tots nosaltres que, tot i tenir quasi 1000 anys (conservant aquesta aura ancestral i misteriosa), va resultar accessible i irresistible.

Així, i com van aclarir els músics, el concert va ser una barreja de les diferents facetes de la banda: les cançons sefardites, més antigues i desconegudes; les balades tradicionals gallegues, els poemes reivindicatius que ells mateixos han musicat i aquestes introduccions contextuals i didàctiques que van acompanyar l’espectacle. Per tots aquests i molts altres motius, Evoéh passen a la fructífera llista de descobriments que Músiques de Butxaca no deixa d’oferir, mes rere mes.

David G. L.