Els dimonis d’Alsamora. La primera exposició de la nova sala

Diria que l’artista que la va estrenar compleix amb els tres punts, l’ex-professor de biologia Pep Rodríguez Alsamora. De fet, una de les coses que més crida l’atenció al veure per primera vegada la seva obra és la coherència i el caràcter que tota ella comparteix, pròpia d’algú que té molt clar y controlat el seu estil. En Pep assegura que va començar a pintar l’any 1992, però d’una forma tan esporàdica que no es va tornar realment constant fins al 2016, quan es va jubilar. Amb l’arribada del confinament domiciliari del 2020, la seva producció es va tornar imparable. A l’exposició hi trobem alguna obra de 2018 i 2019, però la majoria son de 2020 i, especialment, de 2021.

La sensació instantània d’entrar a la Sala d’Exposicions, quadrada i recoberta de quadres d’en Pep, és la de que a totes les parets hi ha rostres que ens miren i ens interpel·len. Aquest seria, sense dubte, l’element predominant a la seva obra. Però no son rostres normals: son rostres imperfectes, d’expressió desdibuixada i d’un cromatisme amb un expressionisme incapaç de deixar indiferent. En Pep diu que pinta de forma terapèutica, perquè “els dimonis apareixen quan menys t’ho esperes”. És la forma física dels dimonis el que veiem als seus quadres, o és la manera en que aquests dimonis distorsionen la seva percepció de la realitat? En cert sentit, tant fa. El que està clar és que es tracta d’una obra destinada a provocar un posicionament en l’espectador: tenint en compte que son quadres que “observen” activament l’observador, poden resultar tan agressius per algunes persones com hipnòticament estimulants per altres.

A l’hora d’intentar posar en diàleg la seva obra amb altres artistes, en Pep diu que no té referents. Així és com va començar a pintar i així és com ha continuat. Està clar que podem traçar connexions amb l’expressionisme alemany, però també amb una percepció de la realitat d’un primitivisme i imperfecció formal buscada pròpies del cubisme. En Pep va començar a pintar en tela, però aviat es va passar a materials més pràctics, que, davant de l’escassesa, tant podrien ser cartrons qualsevols, com caixes de mona. Aquest pragmatisme potencia la immediatesa de la seva pintura, que a vegades podria passar per una sort de pintura rupestre contemporània.

Així, amb la seva puresa en la permeabilitat de possibles referents, la seva intencionalitat obertament terapèutica i els seus “dimonis”, l’univers del Pep Rodríguez Alsamora és un oceà de formes i colors profundament personal en el que submergir-se. Si la nova Sala d’Exposicions de l’Ateneu és capaç de seguir donant a conèixer artistes d’aquest calibre, en espera un viatge intens.

David G. L.