No només restaurem la Font de l’Ateneu: recuperem la memòria de l’associacionisme

L’any 1913 l’Ateneu celebrava el seu cinquantenari. Cinquanta anys dedicats a la cultura, a l’educació i al progrés de la classe obrera. Per commemorar aquella efemèride, la Junta va decidir transformar els jardins i construir una nova Font Modernista, convertint aquest espai en un símbol del futur i de la confiança en la cultura.

Aquells eren anys extraordinaris.

Entre 1912 i 1919 Igualada vivia una de les etapes més brillants de la seva arquitectura. S’aixecaven edificis com Cal Sabater, la ciutat consolidava el seu patrimoni modernista i respirava l’optimisme creatiu que recorria Catalunya durant la Belle Époque.

Aquest moviment tenia grans noms.

Lluís Domènech i Montaner. Josep Puig i Cadafalch. I, sobretot, Antoni Gaudí.

Al costat de Gaudí hi treballava un dels arquitectes més brillants del seu temps, Joan Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador directe seu. Rubió va contribuir a difondre un llenguatge arquitectònic inspirat en la natura, les formes orgàniques, el maó, la pedra i el ferro. Aquella manera d’entendre l’arquitectura també arribava a Igualada i formava part del context cultural en què va néixer aquesta Font.

I és precisament en aquest context que apareix una figura fonamental en la història de l’Ateneu: l’arquitecte Pau Riera i Galtés.

Pau Riera és l’autor de l’edifici que ens acull. Algunes fonts també li atribueixen la construcció d’aquesta Font Modernista. Encara avui no podem afirmar-ho amb absoluta certesa perquè bona part de la documentació es va perdre durant la Guerra Civil. Però, sigui o no el seu autor, la Font forma part del mateix projecte cultural i arquitectònic que ell va ajudar a construir: un Ateneu obert, modern i al servei de la ciutadania.

Però la història mai no és només arquitectura.

L’any 1913, mentre aquesta Font acabava de prendre forma, Igualada vivia un dels episodis socials més importants de la seva història: la vaga de l’Art Fabril. Centenars de dones treballadores reclamaven unes condicions laborals més justes i les celebracions del cinquantenari de l’Ateneu van haver d’ajornar-se.

És emocionant pensar que aquesta Font va néixer enmig d’una ciutat que construïa patrimoni, però també construïa drets.

Potser per això aquesta Font representa tan bé els valors de l’Ateneu.

La cultura i el compromís. La bellesa i la justícia social. El patrimoni i les persones.

Els ateneus de Catalunya hem estat, durant més de cent seixanta anys, molt més que edificis. Hem estat espais de cultura, de democràcia, de llengua, de debat i de cohesió social.

Per això podem afirmar amb orgull que els ateneus som custodis de la història d’aquest país.

Custodiem edificis. Custodiem arxius. Custodiem obres d’art.

Però, sobretot, custodiem la memòria de les persones que ens han precedit.

Som els preservadors d’una herència que parla de la nostra cultura, de la nostra manera de viure i d’entendre el món. Una herència que tenim el deure de conservar i la responsabilitat de transmetre a les generacions futures.

La restauració d’aquesta Font és un exemple d’aquest compromís.

No hem recuperat només un monument.

Hem recuperat una història.

Hem recuperat un símbol.

Hem recuperat una part de l’ànima de l’Ateneu Igualadí.

I avui, més de cent deu anys després de la seva construcció, aquesta Font torna a fer allò per al qual va ser creada: donar vida al jardí, acollir les persones i recordar-nos que la cultura és el millor llegat que podem deixar.

Que continuï brillant molts anys més.

Perquè mentre l’aigua continuï corrent, també continuarà viva la memòria d’aquesta ciutat, de l’Ateneu Igualadí i de totes les persones que, des de fa més de 160 anys, han fet i fan possible aquesta extraordinària història.

Notícies relacionades
VEU ANOIA
RÀDIO IGUALADA
VÍDEO
REVISTA DÈRIA

Vídeo complet de la presentació
RECULL FOTOGRÀFIC