Encara més íntim… Le Nais a Igualada

Va ser un concert amb un ambient encara més íntim de l’habitual en el cicle de concerts de petit format de l’Ateneu, tant per part del públic; que ben segur va agrair l’oportunitat de gaudir d’un concert d’aquesta qualitat amb una distensió única; com per part de l’artista; que abans de començar l’espectacle va recalcar que el que escoltaríem es tractava d’un format quasi inèdit (era la segona vegada que el feien), ja que el seu bateria, malalt, no havia pogut assistir a la cita.

Així, acompanyada únicament per l’imponent piano de cua del Teatre Municipal i per una segona veu als cors, la Naida va començar amb la mateixa cançó que obre el seu primer àlbum, l’emotiva ‘We Carry Pleasure, We Carry Pain’, per passar de seguida a la guitarra elèctrica amb ‘Am I’, la cançó que dona nom al disc, una altra impactant balada que va equilibrar fragilitat i un to una mica més ferotge, recordant altres grans cantautores femenines. A mi, concretament, em va fer pensar en la pionera alternativa PJ Harvey. En aquest punt, tothom era conscient que estàvem davant d’una intèrpret amb una veu excepcional. El format no podia ser més perfecte per gaudir-la sense cap impediment: la Naida va continuar cantant a la guitarra, i l’acompanyament addicional de cors i piano va mantenir en tot moment la intensitat ideal. La interpretació en directe de l’àlbum ‘Am I’ va continuar amb ‘Fight’, un àlbum que la Naida va explicar que va sorgir en un moment especialment introspectiu, durant el confinament provocat per la pandèmia. I d’aquest tema vam passar a Burning, una de les primeres cançons de Le Nais, potenciant la sensualitat del concert amb una interpretació apassionada. Els altres moments destacables van ser ‘Hello Vampire’, tema també pertanyent a ‘Am I’, amb una tornada molt característica; algunes versions i, sobretot, el bis improvisat del concert, amb una cançó en forma de mantra que va quedar descartada perquè requeria un tambor, tambor que va ser substituït per una picada de mans col·lectiva en què el públic no va dubtar a participar i el resultat de la qual va ser realment impressionant.

En definitiva, va ser un concert breu, però molt concentrat, especialment íntim i intens a nivell emocional, i crec que tot això, que no sempre es compleix amb tanta exactitud, el públic ho va agrair moltíssim.

David G. L.