Arrels, Quico Pi de la Serra i molta, molta merda…

Tot i així, aquest primer concert estava reservat per a la col·laboració del cicle de concerts de l’Ateneu amb el Projecte de Cultura en Xarxa BarnaSants de cançó d’autor, que ja ens va permetre gaudir de VerdCel a l’últim concert previ a la pandèmia, però que, en aquesta ocasió, ens va brindar l’extraordinària ocasió de veure al llegendari i veterà cantautor barceloní Quico Pi de la Serra actuar en directe i de ben a prop. La cita no podia ser més assenyalada.

L’evident atractiu d’aquest privilegiat espectacle es va veure immediatament reflectit en l’elevat nombre assistents, que van ocupar totes i cada una de les més de cent cadires repartides al llarg de l’escenari, per esperar l’aparició dels músics. La profètica entrada de l’harmonista de primera divisió Joan Pau Cumellas va confirmar, seguida de la d’un Quico Pi de la Serra amb el cabell totalment nevat, una indumentària d’una elegància fulminant (reminiscent del que bé podria ser l’Eric Clapton més madur i enamorat del bluesman Robert Johnson) i carregat amb una guitarra elèctrica que no abandonaria en tot el concert; que aquest estaria fortament arrelat en el blues i el folk nord-americans. I, efectivament, després d’arrencar amb una evocadora interpretació del clàssic Sento el Vent, acariciada tendrament per l’harmònica d’en Joan Pau, els músics van passar a la primera de les juganeres versions instrumentals que ens regalarien durant la nit. En aquesta ocasió, es tractava del tema Hey Hey Baby del bluesman Big Bill Broonzy, a la que més endavant s’hi va sumar el Me and My Chauffeur Blues de la blueswoman Memphis Minnie. En aquest sentit, s’agraeix que el Quico presentés ambdós temes mencionant els noms de les cançons i dels músics, fent gala d’una erudició didàctica i un respecte per la música d’arrels que es va desbordar per gairebé totes les interpretacions que el cantautor va fer dels seus propis temes.

Dit això, i deixant clar que el que vam gaudir divendres va ser un concert musicalment centrat en el blues/country/folk/comlivulguisdir tradicional, tampoc no van faltar els grans clàssics del catàleg de l’artista. Ovidi Montllor va ser homenatjat amb una versió de L’Escola de Ribera, els cossos policials van ser pertinentment mofats amb la laberíntica Cançó en “i”, L’Home del Carrer va ratificar la seva immortalitat deixant-se recitar sencera per diversos membres de l’audiència… Per arribar així a un culminació alliberadora, un final de festa escatològic i ple de paraulotes. Atenció: van escalfar motors amb Mediocritat, continuant-la amb Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol (fusionada amb Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul), per acabar amb una versió de Bella Ciao, ratllada i amb un “NO” ben gros a la setlist del concert, versió que mai vam arribar a escoltar, ja que va ser substituïda per l’insistent i pertinent rock dur de collita pròpia titulat Merda. Una jugada mestra, en l’opinió del que escriu.

David G. L.

musiquesdebutxaca.cat