Nico Roig ens revela el seu secret a cau d’orella
No només a sobre de l’escenari del Teatre Municipal, sinó que elevant hidràulicament tota la platea i posant-la a la mateixa altura que aquest… Així és com va començar la temporada del 2024 de Músiques de Butxaca, amb 100 cadires disposades en cercle al bell mig de l’auditori, rodejant un piano de cua, un parell de guitarres i un grapat d’estris de percussió, que, a la vegada, rodejaven un micròfon en forma de cap humà.
5 febrer, 2024
I així és com el concepte dels 360º, que el particular cantant-compositor Nico Roig va triar pel concert, es va fer patent. Des de la disposició espacial dels elements bàsics d’una actuació musical en directe, fins al so més detallat i nítid possible, que arribaria de la mà dels auriculars que cada assistent va trobar a la seva cadira, permetent-los ocupar el lloc privilegiat del mencionat cap humà, tot a través de la música.
Podria semblar una idea innecessàriament enrevessada, però els possibles dubtes es van dissipar de seguida quan el Nico Roig, acompanyat per la Lucia Fumero al piano, sintetitzador i, amb freqüència, a la veu; i pel percussionista Dídak Fernández; va començar a repassar cançons de la seva extensa discografia, presentant-nos cada una d’elles amb una delicadesa i una atenció al detall absolutament hipnòtiques. En aquest sentit, tot funcionava: el micròfon en forma de cap proporcionava una referencia visual ben clara a tots i cada un dels assistents (que, a la seva vegada, i per la disposició única de les cadires, comptaven, tots ells, amb molt bona visibilitat dels músics). Una referència que servia de guia per triar en quina de les múltiples capes sonores fixar-se. D’aquesta manera, el repertori va mantenir-se en un terreny bastant acústic, però carregat d’una constant ornamentació, tan minimalista con precisa, que va aconseguir ser la protagonista de l’espectacle gràcies a l’escolta binaural amplificada.
Hauríem de parlar també dels músics, però, molt sintèticament, podríem deixar-ho en que son boníssims. La Lucia va passar-se el concert demostrant la seva capacitat per entendre la dinàmica entre l’acompanyament mil·limètricament exacte i la improvisació juganera. El Dídak va treballar amb elements mínims, traient-ne d’ells tots els matisos possibles, i encara més. El Nico va cantar cada cançó, com els millors cantautors, interpretant-ne cada paraula i exhibint-ne bé tota la lletra, sense deixar anar en cap moment la guitarra, un instrument que domina sense cap esforç. Escoltar-ho tot plegat en un format així no fa més que intensificar els poders d’aquests autèntics professionals. Per si fos poc, el Ramón Mirabet surt d’entre el públic i canta també un parell de temes.
Aquest any, Músiques ens portarà noms com Ivette Nadal, Albert Nieto i Carlos Gómez, Igomà i Filipin Yess; però que el concert del Nico Roig seria un espectacle irrepetible era, una mica, un secret a veus. Un secret que va quedar revelat a un públic afortunat que segur que encara desitjaria seguir, aquella nit de divendres, demanant cançons.
David G. L.